Erosió mediàtica en temps de tragèdia

Pantanada de Tous del 1982 al seu pas per Riola, Ribera Baixa.

La meua mare sempre m’ha parlat de la pantanada de Tous del 1982. De com va eixir el Xúquer pel passeig del riu i va arribar a més de 2 metres d’altura en Riola, de com es va passar tres dies aïllada a Corbera en casa una amiga perquè no podia tornar a casa o de com els meus iaios es passaven un paquet de papes de terrat en terrat amb els seus veïns. Memòries que cada 20 d’octubre sorgien als dinars familiars, però que no pensaves que renaixerien altra vegada. O almenys això creiem fins al 29 d’octubre de 2024. Ja fa una setmana de la catàstrofe natural més gran d’aquest segle a Espanya. Ja fa una setmana d’un dels pitjors dies per al poble valencià. Ja fa una setmana de la negligència política que li va costar la vida a més de dos centenars de persones. Ja fa una setmana d’aquella trucada a la matinada que em va fer ma mare dient que el Xúquer havia trencat el cordó del camí Racó i havia inundat Riola, el meu poble. I segueix dolent.

Des de la catàstrofe de la DANA la societat valenciana s’ha endinsat en un sentiment d’impotència, ràbia i tristesa que ha exterioritzat amb l’ajuda voluntària als pobles veïns afectats i en la demanda pública de depuració de responsabilitats polítiques posteriors a la tragèdia. Estem submergits en una espiral d’informacions d’última hora sobre la DANA que no deixa d’actualitzar-se cada vegada que encens la televisió o obris les xarxes socials. A mesura que passen els dies, sembla que cada detall d’aquesta catàstrofe s’escampa pels mitjans de comunicació i els líders d’opinió, teixint una narrativa que va més enllà de l’esdeveniment. Però, com es crea aquesta narrativa? De quina manera arriben a la població les notícies sobre la DANA? Podem entendre aquest procés a través dels models en cascada.

Aquest model, desenvolupat per Robert Entman, descriu el flux de la informació com una cascada que comença en les esferes del poder i es difon progressivament a través dels mitjans de comunicació i els líders d’opinió fins a arribar al públic general. A mesura que la informació cau a cada nivell, es pot alterar d’una manera que ressone amb els interessos dels actors implicats en cada etapa, fet que tendeix a la creació de bulos que generen, per tant, més alarmisme, morbo i crispació política en la societat.

En el cas de les tragèdies, les fake news i les conspiracions estan a l’ordre del dia. Ja es va produir en l’11-M amb l’alimentació de la teoria de la conspiració per part d’esferes públiques i mediàtiques les quals adjudicaven l’autoria de l’atemptat terrorista a ETA; també va passar en la pandèmia quan es deia que les vacunes produïen ‘repentinitis’ i ara està passant en la DANA del 29 d’octubre amb els bulos sobre l’ocultació del nombre de víctimes mortals i desapareguts per part de les autoritats.

D’aquesta manera s’ha pogut observar com després del dia zero, la informació sobre les conseqüències de les inundacions provocades per la DANA no arriba a la ciutadania com un flux net i objectiu, sinó que més aviat ha travessat múltiples nivells de filtres i decisions. Un exemple és la declaració de Pedro Sánchez després del comité de crisis per al seguiment dels efectes de la DANA en la qual anunciava l’enviament de més militars, policia nacional i guàrdia civil al País Valencià per a treballar en les zones afectades. En eixa compareixença el president del Govern va expressar: “Si necesita más recursos, que los pida. No hace falta priorizar unos municipios sobre otros ni jerarquizar trabajos” després d’explicar que el Govern estava preparat per a ajudar i que així li ho havia traslladat a la Generalitat i al president Mazón.

A partir d’aquestes declaracions, els pseudomitjans com Vozpópuli o Libertad Digital o pseudoperiodistes com Vito Quiles i Javier Negre aprofitaren per a extraure talls descontextualitzats del discurs, tergiversant d’aquesta manera el missatge inicial del president i convertint-lo a la frase: “Si quiere ayuda, que la pida”. Això va ser l’inici de la construcció d’un relat que va propulsar l’enuig dels simpatitzants de dretes en l’esfera pública postmediàtica i que va servir per a alimentar, encara més, l’anhel d’alguns per derrocar la figura de Sánchez. Des d’aleshores s’han viralitzat imatges en xarxes com la d’una pancarta en la qual hi ha escrita l’oració: “Sánchez pudiste mancharte las manos de barro y te las has manchado de sangre” en què fa responsable el Govern central de la mala gestió de la DANA desplaçant el focus d’atenció en Sánchez i deixant en un segon pla les competències de Carlos Mazón i la Generalitat.

Aquest cas mostra com el model en cascada opera per a transformar una comunicació institucional en un camp de batalla mediàtic i polític. Les declaracions del president van passar per un procés de recontextualització. D’aquesta manera la cascada que va des de la font original fins a la ciutadania no només altera el missatge, sinó que atorga poder a certes persones i moviments per utilitzar-lo estratègicament. No obstant això, aquesta manipulació comunicativa no és casual. La manera en què es presenta i es distribueix el missatge forma part d’una estratègia per dirigir l’opinió pública cap a la politització. En el context de la DANA, el “si quiere ayuda, que la pida” s’ha utilitzat com a eina per a avivar el descontentament social, desencadenant, entre altres, l’agressió per grups ultres a Sánchez durant la visita amb el Rei Felip VI i el president Mazón a la zona zero de Paiporta. En aquest sentit, el sofriment de les víctimes deixa de ser l’enfocament principal per a convertir-se enun recurs discursiu que beneficia determinants interessos.

Davant d’aquesta situació, sorgeix la pregunta de fins a quin punt es pot confiar en els missatges que arriben al final d’aquesta cascada, ja que si cada etapa de la cadena transforma i adapta el missatge segons uns interessos, queda en mans de l’individu l’esforç de destriar la informació verídica de les distorsions. Ma mare em deia fa uns dies: “Ja no sé distingir el que és cert del que no” quan parlava del bombardeig de notícies sobre la DANA; i raó no li falta. Aquest sentiment de desconfiança s'ha estés entre gran part de la societat no polititzada perquè es troba immersa en un abisme d’informació esbiaixada que acaba generant confusió i desconnexió emocional amb els mitjans de comunicació. “Els periodistes no serviu per a res” em va dir el meu pare quan li vaig dir que el tweet d’Íker Jiménez que expressava que el pàrquing de Bonaire era un cementeri era falsa. Tenia el cor en un puny. La manipulació de la informació, en aquest context, augmenta el desengany de la gent, erosiona la seua confiança en els mitjans i també desacredita el gremi del periodisme.

D’altra banda, el desgast de la reputació del periodisme també es pot inferir mitjançant l’agenda setting de McCombs i Shaw, és a dir, l’ordre de prioritats dels temes que tenen els mitjans de comunicació en l’agenda mediàtica. El 30 d’octubre, dia 1 després de la tragèdia, els periòdics nacionals que van obrir la seua portada com a notícia principal les inundacions van ser El País i La Vanguardia, mentre que la premsa conservadora estatal com El Mundo, ABC o La Razón decidiren prioritzar la notícia del jutge Peinado ampliant la causa contra Begoña Gómez per una ‘nova imputació’ per damunt de les conseqüències de la DANA. Aquestes eleccions editorials van provocar la indignació popular en X (abans Twitter) on els usuaris de la plataforma definien com a vergonyosa la cobertura mediàtica d’aquests periòdics davant la gravetat de la situació en el País Valencià.

Aquesta cobertura informativa és interessant comparar-la amb les portades del 21 d’octubre de 1982, dia 1 després de la pantanada de Tous. Revisant les portades d’aquell dia dels tres periòdics nacionals que ja existien fa 42 anys, El País, ABC i La Vanguardia, s’observa que totes situaren l’enfocament, en una primera línia, en les inundacions a la Ribera Alta i Baixa. Sobretot interessa el cas de l’ABC, perquè a diferència de El País i La Vanguardia que tant en 1982 com en 2024 han prioritzat les inundacions per sobre d’altra cosa, aquest periòdic conservador durant la pantanada va centrar la seua cobertura en l’abast catastròfic del succés, subratllant el perill del trencament del pantà de Tous mentre que a la DANA de València va decidir, com ja s’ha comentat anteriorment, prioritzar la notícia de la imputació de la dona del president.

El contrast en el tractament informatiu entre 1982 i 2024 mostra una diferència significativa en els temes d’agenda. En primer lloc, les portades de la premsa escrita el dia 1 després de la pantanada de Tous van prioritzar la devastació, fent èmfasi en les pluges i el desbordament de la presa:

Portades d’El País, La Vanguardia i ABC del dia 21 d’octubre de 1982. Dia 1 després de la pantanada de Tous.

Portades d’El País, La Vanguardia i ABC del dia 30 d’octubre de 2024. Dia 1 després de la DANA del 29/10.

En canvi, en el context de la DANA sembla que el relat reflecteix una dinàmica de l’agenda mediàtica més orientada al conflicte i la politització, segons per a quin periòdic, amb la introducció de temes paral·lels que desvien el focus d’atenció de la dramàtica situació. Per tant, aquesta variació d’agenda denota, d’una banda, el canvi de patrons de consum d’informació que actualment es basen en el sensacionalisme i en la polarització social.

Paral·lelament, es pot analitzar aquest cas des de la perspectiva de la teoria del framing, que explica com els mitjans construeixen les notícies a través de marcs narratius que influeixen en la interpretació que fa l’audiència. Remuntant-se al dia 1 després de la tragèdia, l’única notícia que va publicar El Mundo sobre la DANA va ser una amb el titular “Siete desaparecidos por la DANA y cancelado el AVE Madrid-Valencia”. Ací, el framing no posa el focus en les víctimes o les mobilitzacions d’ajuda humanitària; en canvi, es minimitza l’abast humà de la tragèdia per reduir-ho a una pèrdua logística: la cancel·lació de l’AVE Madrid-València.

Aquest titular trivialitza la situació i ofereix un marc que subratlla l’angúnia que pot generar la catàstrofe per als qui es desplacen entre Madrid i València amb motiu del pont de Tots Sants, en lloc de destacar el dolor i l’angoixa del poble valencià que ha patit les conseqüències de les inundacions. Aquesta forma de presentar la informació deixa entreveure una narrativa implícita que mostra que la incomoditat per la interrupció d’un servei per a uns quants sembla ser més rellevant que la devastació provocada per les inundacions. En aquest sentit, algunes de les crítiques que nasqueren en X arran de les portades dels mitjans nacionals també anaven dirigides a assenyalar El Mundo per donar més importància a la cancel·lació de l’AVE a conseqüència de la DANA que a la magnitud de la situació, subratllant, entre altres, el madridocentrisme o la tendència de la premsa de situar a Madrid en l’epicentre de tot:

Tota aquesta anàlisi en el seu conjunt fa que ressone més fortament en el meu cap allò que em va dir el meu pare enfadat de què el periodisme no servia per a res perquè potser toca fer una reflexió sobre el rumb d’aquesta professió. Des del meu punt de vista, remuntant-nos en tot l’esmentat anteriorment, hi ha tres grans pilars que individualment tenen efectes importants, però que en el seu conjunt multipliquen l’erosió en l’eficàcia i la credibilitat del periodisme actual: el biaix partidista de la premsa, la proliferació de desinformació i la tendència madridocentrista que adopten molts mitjans nacionals. En convergir aquests factors, la informació es converteix en una eina de manipulació i polarització, allunyant-la de la seua funció social inicial de representar la realitat de manera objectiva i de donar veu a la veritat; i que conseqüentment es representa en la desconfiança ciutadana en els mitjans de comunicació.