Esteve (Auxili): "És de valorar que al primer disc tinguem temes en castellà i en l'últim cap''

El cantant d’Auxili, Esteve Tortosa, considera que Auxili fa música en valencià per fer cultura de casa i ajudar que la llengua no muiga. També afirma que malgrat que la música ajuda a reivindicar la llengua valenciana, la base perquè aquesta es duga a terme hauria de ser l’educació.

El dijous passat 11 de febrer vaig quedar amb Esteve Tortosa (Ontinyent, València, 1991), membre d’Auxili, per a fer aquesta entrevista. Vam quedar en uns banquets de l’horta de Benimaclet per a realitzar-la, però una vegada ens vam veure em va dir: “Ei tia, i per què no la fem a ma casa?’’. Esteve amb la seua naturalitat habitual em va proposar fer-la al seu pis per així poder estar més tranquils. El cantant d’Auxili desprén un carisma que va fer que l’entrevista, en què comentem els seus inicis en el món de la música i l’evolució del grup, fora molt fluida i amb molta complicitat.

P: D’on va nàixer la teua passió per la música?

R: La meua passió per la música ve de família, del meu pare. Ell va estudiar guitarra clàssica i quan era jove tenia també un grupet de música. Ha sigut molts anys professor de música a l’escola municipal de Malferit i sempre m’ha inculcat eixos valors. Ha sigut una de les primeres persones que després del franquisme es va dedicar a recuperar la dolçaina en companyia de per exemple el pare de Miquel Gironés, el dolçaina d’Obrint Pas. Sempre ha sigut un home súper implicat en recuperar la música tradicional, ha fet la cançó de Gegants i cabells d’Ontinyent, té un grup de música antiga medieval i ha recuperat una barbaritat d’antics instruments. Des de xicotet ho he “mamat” gràcies a mon pare. A més, també m’apuntaren al conservatori, tocava l’oboé, vaig estudiar fins 5t de grau mitjà, però no vaig acabar.

Perquè mira, jo preferia gaudir la música d’altra manera, acabar el batxillerat i anar-me’n fora a estudiar magisteri, perquè pense que l’educació és la base d’aquest sistema i la música és una eina per acompanyar eixa base. Pense que si cal fer un canvi social ha de ser des de l’educació i no des de la música. Sempre he sigut una persona que he volgut millorar aquesta societat i vaig dir doncs magisteri, a més m’agraden els nanos i puc enfocar-ho amb la música.

P: Havent estudiat magisteri t’agradaria en un futur dedicar-te tan sols a això o compaginar-ho amb Auxili?

R: Bé, m’agradaria compaginar-ho la veritat. Ara mateix aquests anys he estat dedicat a Auxili, però en les èpoques de baixó de concerts sempre he estat donant extraescolars, tallers als centres i enguany estic involucrat en Rapsòdies 2021, que són uns tallers que ha oferit Conselleria per als instituts i altres i sempre estic amb l’educació. M’encantaria en un futur ser professor d’educació primària en música i en Auxili m’agradaria poder compaginar-ho. Clar que sí, perquè no? En magisteri es tenen uns horaris molt bons i pense que els cap de setmana puc gaudir amb el meu grup, però.. No m’agrada pensar en el futur.

"Començarem a fer versions de referents i a poc a poc ens vam tirar a la piscina a fer les nostres cançons"

P: Parlant un poc d’Auxili. Com va sorgir el projecte?

R: Teníem 15 anyets i escoltàvem molt Obrint, La Gossa, Skalariak, ens molava molt Ska-P... Teníem eixa rebel·lia adolescent, ens encantava escoltar música compromesa, política i el ska sobretot i vam dir: “Per què no ens tirem a la piscina i fem nosaltres un grup?” No teníem ni idea de tocar, però bé, Mike tocava la bateria, jo la dolçaina i diguérem: “Va pillem un guitarra, fem el Tio Pep en ska”. Començarem a fer versions de referents i a poc a poc ens vam tirar a la piscina a fer les nostres cançons i així va eixir el grup. Però era sobretot per ajuntar-se en una caseta, beure’ns dos litros i desconnectar, de canalitzar un poc eixa desobediència adolescent que tens no? En més d’anar de discoteques ens molava anar de garitos i concerts, quedar per assajar i tocar.

P: Per què es decantareu pel reggae?

R: Per què el reggae? Bua, al principi teníem referents clars com la Gossa i Obrint... A poc a poc madures, vas a estudiar fora... I en l’època dels divuit anys ens vam dispersar una mica. Obrint Pas i la Gossa feien algo de reggae, però molt poc i... Feien més ska i més rock. A nosaltres ens agradava el ska, però quan vas a viure fora i vas a la universitat comences a escoltar més coses; en eixe moment és quan comença a despertar, en mí sobretot, però al Marc també, al Fèlix, l’interés pel reggae. Ahí és quan decidirem fer Dolç Atac, perquè jo havia escrit algunes cançons encarades al reggae.

Al principi quan férem la maqueta Existirem ja teníem algun “amago” de reggae i vam dir: “Ei però si aquestes cançons ens representen més i ens fan caminar més, per què no seguim?” i per això acabarem dedicant-se al reggae. En aquell moment estava Aspencat a tope, que feien un reggae més electrònic, però a nosaltres ens agradava més un reggae més homogeni, tranquil·let i no sé desenfadat, una mica així com en Rude Girl.

"No ens tanquem mai les portes a canviar d'estil, però sense perdre les arrels del grup"

P: Us agradaria ampliar el vostre estil de cara el futur?

R: Sí, mai ens hem tancat. Està clar que fem reggae, però no un reggae roots, súper pureta. Hi ha grups com Mediterranian Roots, Candela Roots, grups valencians que fan un reggae més jamaicà. Pense que en Auxili fem reggae mestissatge i igual que Hui la liem no és un reggae, també hi ha cançons com Ferides que tenen un poc de distorsió. No, no ens tanquem portes. Si que intentem mantenir la contracaixa del “xic”, i que tot gire al voltant de la música jamaicana, però hi ha trossos rapejats, un “amago” de dancehall, de tot... No ens tanquem les portes, però sense perdre les arrels del grup.

P: Quin creus que ha sigut el punt d’inflexió d’Auxili?

R: Dolç Atac, sense cap dubte. Sí. Vam fer la maqueta Existirem i al cap de dos anys vam arribar a fer un disc més nostre. Eren cançons que havíem fet amb molta calma quant estàvem estudiant.

En la vida havérem pensat que quan férem Dolç Atac la gent rebria eixe disc així. Nosaltres ho férem perquè volíem enregistrar eixes cançons i ens va eixir així. Però quan vam acabar el disc ja l’escoltàvem i deiem: “Hòstia ací hi ha algo ‘fresco’”; i res, va ser traure el videoclip d’Abismes i van començar a entrar-nos un muntó de missatges... També és veritat que pillarem una època en que la Gossa s’ho havia deixat, Obrint i Orxata també, Aspencat s’ho anava a deixar i va haver-hi un canvi de generació una mica, perquè vingueren Smoking, nosaltres, i a la gent jove li va agradar molt aquell disc. Eixe disc ja ens va fer xafar grans festivals en 19 o 20 anys, al Viña Rock per exemple.

P: I tu com et vas sentir amb aquesta evolució?

R: No m’ho creia. Deia: “Està guai tio, però pf”. Nosaltres veníem de tocar en trobades, xicotets concerts i de colp a repent anar a un Telecogresca de Barcelona... La veritat que no m’ho creia, però bé, pense que a tots els artistes els passa un poc igual, és a dir, ho vas vivint i de sobte no saps com estàs tocant per a milers de persones i la gent cantant les teues cançons i dius: “Wow, quina locura”.

De veres, nosaltres anàvem al Viña abans de tocar i de colp a repent un dia ens diuen: “Va, us toca” i no, no ens ho creiem. Això és el que ens va ajudar a professionalitzar-nos un poc i que d’un grup d’amics es transformara en un projecte serio i a poc a poc aprenent del que vivíem i com ho veiem. Anàvem pegant-se hòsties cada dos per tres, perquè bé, era un món que no sabíem com gestionar fins que no vam parlar amb Propaganda pel fet! i una empresa management que es dedica a solventar eixes coses burocràtiques i de moure’t un poc.

P: Si hagueres de quedar-te amb un dels discs que heu tret, amb quin et quedaries?

R: Amb Tresors. Sí. Pense que és una maduració més. Pf no ho sé, hi ha temes molt xulos com Pàgines negres, Hui la liem, Si tu vols... Són cançons que políticament ens representen molt. El front és el que fem, música i missatge i és un tren de Barna cap ací, Catalunya a València, que no hi ha, però intentem que eixe nexe no es perda. Hui la liem és un tema contra l’Església catòlica i eixos rols que ens toquen molt la moral. Si tu vols és un tema de l’amor i l’amistat, que és el que és Auxili, i abans s’acaba el projecte que la nostra amistat. No sé, pense que és un disc que em mola moltíssim i que és el millor. Per a mí per ordre estaria Tresors, Dolç Atac i Instants Cremant.

"Nosaltres hem decidit posicionar-se en els nostres temes i crec que és un acte de valentia en aquests temps"

P: Creus que amb la música esteu ajudant a la reivindicació de la llengua?

R: Bo, sí. Sí que ho pense, perquè la gent jove canta les nostres cançons i crec que és una manera de fer-nos referents. Al final hem de tindre referents i nosaltres fem música en valencià per fer cultura de casa i així ajudes un poc a que la llengua no muiga. Crec que és de valorar que en Auxili al primer disc tinguem cançons en castellà i en l’últim no en tinguem cap. No sé si la gent ho pot valorar, però després d’actuar en Viña Rock, a Galiza, Euskal Herria, Madrid.. i sabent que estàs en la boca de tots, que la Raíz es desfà... Sí, havérem pogut cantar perfectament a l’últim disc cançons en castellà, com a estratègia una mica, i no ho hem fet.

Tresors ha sigut un disc molt polític, molt mullat en els Països Catalans i bé, també ho hem notat a escala estatal. S’ha notat que el públic que vam fer amb Rude Girl no és tant independentista i no entén, però bé, nosaltres ens posicionem. Entenem que cada grup tria el seu camí, però nosaltres hem decidit posicionar-se i crec que també és un acte de valentia en aquests temps, una mica. Ja no es veuen tantes estelades als balcons de València ni ja ningú canta el país ha mort, però nosaltres a l’últim disc ho hem seguit dient, per exemple a Pàgines negres, i hem seguim mullant-se.

P: Entrant més amb el tema de les vostres lletres. Alguna vegada us heu hagut de tallar en el moment d’escriure cançons per temor a futures represàlies com les de Pablo Hasél o Valtònyc?

R: No, i pense que ells tampoc s’han tallat. Bé, ells han sigut una “cabeza de turco”. Tenim la llei mordassa en la mà i han volgut anar a pels dos. A pel Valtònyc, el “indepe”... Doncs anem a per ell i a clavar por. Pensàvem que no passarien la barrera de tancar-lo, però sí i va haver de marxar. En canvi Pablo Hasél no vol marxar i diu que la solució és canviar-ho des de dins, respect total... Però és una locura el que està passant. Ja ens clavem en països de nivells repressius “toxos”, és una vergonya. Pense que la solució no és tancar a un raper, perquè tancant a un acabaran eixint mil més i faran que la seua música es compartisca i viralitze molt més. Crec que els polítics actualment l’únic que fan és afrontar els problemes amb repressió, policia i girar-li el cap als problemes i així no se solucionen, perquè els problemes se solucionen parlant-ho, escoltant l’opinió d’u, de l’altre i debatent.

Però no, nosaltres mai ens hem tallat. Sí que és cert que no escrivim com los Chikos del Maíz, o com Pablo Hasél. Nosaltres sempre escrivim metafòricament en Auxili; fem cançons no tan raperes ni personals que parlen en noms i cognoms, com per exemple en Com Camot, una cançó que parla sobre la corrupció i que té molt de missatge, però sempre ho diem a través de metàfores i històries de símils o comparacions i no escrivim tan directament. Mai ho hem fet, però por... Por ninguna. De fet, doncs mira, si ens tanquen o venen a per nosaltres ens faran virals també.

"Mai ens hem tallat escrivint, però sí que és veritat que no escrivim com los Chikos del Maíz o Pablo Hasél sinó que en Auxili escrivim més metafòricament"

P: Escriure de manera metafòrica també ajuda que eixe missatge no siga tan explícit.

R: Ja. Igual no ens entenen perquè ZOO diu: “El rei ja no és el rei si el cap li tallen” no? (rises) vull dir, que no diuen noms i cognoms i els altres sí que en diuen: “Doncs els Borbons” i els cau el pèl. Potser per a escriure tampoc cal ser tan explícit, però si vols ser-ho doncs respect, cadascú és lliure del que vulga. No és el mateix dir: “Vull matar-te” que et mate en somnis i que passa tia? Pots dir: “Em sent intimidat i si ho tornes a dir, et denuncie”. Val. Però no em pots xapar en la presó per dir que el rei és un lladre i que a més siga veritat, és que no és normal.

La setmana passada vaig compartir una cançó de Kase.O al meu Instagram on ell ja ho deia fa uns tretze anys i no passava res. Abans Kase.O deia: “Vengo del mejor grupo que ha parido la puta llamada España, puta España, y puta España, okey me cago en el rey”; ho deia a l’inici de la cançó i no passava res saps i en Saragossa... Però si es Valtònyc, igual és català, igual és independentista... I a Pablo Hasél, doncs és comunista, ho ha dit clar i els toca la moral. Pensen que fent això creen por. És vergonyós i per això és una raó més de la que jo soc “indepe”, perquè no em representa eixe país i pense que actualment els polítics valencians tampoc permetrien això, o sí, no ho sé... (rises).

P: I per acabar, podries contar alguna anècdota d’Auxili?

R: Te’n podria contar milers tia. És que hi ha tantes. Açò no ho he contat mai als mitjans, però és una de les coses més guais que hem fet com a grup.

A finals del 2019 estàvem fent la gira de Tresors i ens va eixir la possibilitat de tocar en la presó d’Albocàsser, que és una presó de màxima seguretat de gent major de 24 anys on sols hi havia homes. Actuarem allà i serien uns 200 presos. Ells estaven asseguts, no podien alçar-se i sols podien fer palmes; que em recorda als concerts d’ara de pandèmia i ho comentem molt ara en el grup (rises). Però bé, va ser una experiència increïble perquè clar, arribes allà i deixes tots els prejudicis de banda.

Ja veus, hi havia gent que no havia sentit cantar en directe des de feia la “tira” d’anys i no sé... Nosaltres anàrem amb tot. Vam haver de censurar alguns temes perquè no podíem dir marihuana en cada cançó; o siga que temes de drogaddicció fora, temes polítics fora. Bé, molta gent no sabia valencià, aleshores això també va ajudar. Pf, va ser increïble. Vam estar dos hores per a entrar, dos per a eixir i tan sols una actuant, però ja et dic que va ser increïble, perquè eixies allí tu amb tota l’energia i tots al minut dos fent palmes, gent plorant en el minut u...

Hi havia gent valenciana tancada allà i recorde un home dient-me: “Ei soc d’Ontinyent’’. També hi havia un jamaicà que vingué en tratge i corbata, ulleres de sol, gorra, i s’havia ensenyat les nostres cançons i... Bo, una locura.

Va ser una experiència increïble i acabàrem tots els membres del grup plorant i no sé, almenys sé que durant aquella hora eixa gent va desconnectar de la vida que tenen; d’una vida que nosaltres no pensem. Hi ha molta gent que no té la sort de tindre les nostres vides, que naix en una família desestructurada i feta pols, o viu des de menut violència i drogaddicció i ha acabat matant a algú per defensa pròpia o perquè no té més remei i ja està. També vaig vore gent que eixia al cap de dos dies, després de divuit anys i deia: “D’ací dos dies isc, però no estic content’’. Tenia por, per què clar, que vas a fer ara? I ahí et planteges moltes coses.

Va ser molt bonic i emocionant. No ho pujarem a xarxes socials perquè tampoc volíem fardar, però és una experiència que igual d’ahí ix una cançó, qui sap, i que sobretot ens enduguem.